24 de març de 1947 Latakia (Siria) - 11 de desembre de 2003 Granada (Espanya)
Quan fa molts anys
vaig conèixer en Bassam, estava a Terrassa i
era un
sirià més
català que jo mateix.
En Bassam sempre va
viure al límit les seves creences, encara que aquestes
poguessin canviar
radicalment en alguns moments de la seva vida.
Agnòstic, extraordinari
dibuixant i pintor, radical amb els seus missatges,
cuiner de menges exquisides
i, al contrari de la fama que el seguia quan el
vaig conèixer
un molt bon conversador.
Tossut fins a dir
prou i selectiu amb les seves fidelitats.
Vaig aprendre moltes
coses del meu amic durant força anys.
La seva
pulcritud en tot el que feia era una
de les seves qualitats més
apreciades per mi.
Igual de meticulós que perfeccionista. Fins que la idea
de Déu, d’algun
déu encara desconegut per mi, no el va transformar, ell era
el seu propi creador
i, per tant, creador de tot el que l’envoltava.
La seva casa,
el seu hort, els seus plats i, evidentment,
les seves obres
sobre paper
o tela eren d’una perfecció quasi
insultants per a la resta
d’humans que les gaudíem.
Ell va ser qui va
dibuixar la meva cara per la portada d’un elapé
que vaig
editar l’any 1985,
amb músiques originals per a curt metratges, d’entre ells
un que
vaig composar i filmar sobre un dels
seus quadres, per mi, més
al•lucinants; “el
de les agulles d’estendre”.
I cada cop que miro
l'original retrat de la meva cara, em sembla
veure dins
la mirada dibuixada,
com passa tota la pel•lícula de la nostra relació d’uns
molt bons anys a la
Garrotxa.
De les exposicions
en les que vaig participar amb unes pel•lícules rodades i
musicades vers les
seves obres.
Els quadres que va
acabar al menjador de casa meva quan estava apunt de
muntar l’exposició
més impactant de les que va fer a Terrassa.
La més dura,
també, amb les institucions i alguna gent
de la ciutat que el
va acollir i que,
per alguna o altra raó, el varen decebre.
La més
contestatària, amb un homenatge més
sentit que el que hagués
pogut fer
qualsevol terrassenc, per un lloc
emblemàtic de la ciutat
com era el Cercle
Egarenc, amb el seu Homenatge a Terrassa.
Del rebuig
a tots aquells que poguessin atemptar contra l’entorn
natural
de La Garrotxa,
que ell estimava com seva, pintant les gredes volcàniques
amb una perfecció
i vida superior a qualsevol fotografia.
Ell i en Pam Vila
s'en van anar, quasi al mateix temps, el desembre de 2003.
Junts havien restaurat
el teló del Teatre Principal d'Olot
Jo estimava a en Bassam.
Be, en realitat al
meu Bassam d’abans de ser posseït per aquest suposat Deu.
A aquest encara l’estimo.
L’altre, l'últim,
es va acomiadar de mi, un dia plujós pels camins de la Fageda
d'En Jordà..
I com sempre, com
passa amb els creadors, a part del record, ens queda part
de la seva obra original
i la conservada en cel·luloide o vídeo, com testimoni
del seu pas per les
nostres vides...
... i també,
juntament amb la Teresa,,
ens deixa la seva obra més humana, la
Maia,
que amb la seva viola, posa banda sonora al mateix món que en Bassam
va pintar.
Josep Maria Francino
La Vall d'En Bas,
febrer de 2004
(Article publicat
a la revista 440.2, d'Olot, el febrer de 2004)
